Jornada d'Escriptura - Textos escriptors març 2018 - Vull Escriure

Go to content

Main menu

Jornada d'Escriptura - Textos escriptors març 2018

ARXIU CRIDES ESPECIALS > JORNADA ESCRIPTURA
 
Logo-Jornada_escriptura_VE-VullEscriure

I Jornada d'Escriptura de VullEscriure
17 de març del 2018 - Barcelona

Els vostres desitjos són ordres: ens vàreu demanar una jornada d’escriptura que no fos la «típica» classe amb teoria i exercicis, una jornada que fos més que una «simple» trobada per escriure, una jornada amb un munt d’«idees de bombera»… I això és el què vam organitzar: 6 hores d’escriptura «non-stop» plenes de sorpreses! (Bé… Algun «stop» vam haver de fer per menjar alguna cosa de tant en tant: no és aconsellable escriure amb la panxa buida, hehe).


MARÇ 2018
PRESENTACIÓ JORNADA
TEXTOS ESCRIPTORS
20180317-VullEscriure-Jornada_Escriptura-Alumnes_escriptors

Moltes gràcies a tots els valents
que vàreu decidir inscriure-us
a la «I Jornada d'Escriptura
de VullEscriure»!


A continuació trobareu un tast
d'alguns dels textos escrits
durant les 6 hores que
vam compartir: si veieu que fa
cara de pluja, no us descuideu el
«
paraigua»... Feliç lectura ;)

En Màrius posa un peu al carrer: plou a bots i a barrals. No té paraigua. Fa un pas enrere i torna al despatx. Allà tampoc no n’hi ha cap. La gent continua treballant. Obre els armaris. Res de res. S’adreça al quartet de la neteja. Allà, mig oblidat en veu un, té una barnilla trencada, però és de color de rosa. En Màrius l’agafa però el torna a deixar. De cop. Com cony ha de sortir al carrer amb un paraigua rosa?

Retorna al despatx però les seves companyes ni tan sols aixequen el cap. De sobte veu com una gota  maldestra  que cau del sostre copeja un objecte  metàl·lic. Ningú fa cap gest. Ningú ho sent? Puja al pis de dalt. Les escales de dos en dos, esbufegant i el cor bategant al mateix ritme. Abans d'obrir la porta d’accés als despatxos ja veu com l'aigua s'escola per sota. Obre la porta, l'habitació té un pam d'aigua. Se li mullen les sabates "A la merda tres-cents setanta euros" pensa. Se li mullen els pantalons, però ja no pot pensar res més: l'aigua baixa per l'escala com una cascada.

Sent aldarull al despatx de baix, l’aigua deu caure del sostre com una pluja irreverent. La gent embogeix i crida i plora i baixa les escales atropellant-se. Ell no, en Màrius encara busca un paraigua. De sobte el veu. No sap com hi ha arribat però en aquella habitació on l’aigua comença a cobrir els mobles, només hi sura cap per avall, un paraigua rosa. "Mai de la vida" afirma. Mentrestant sent com l’aigua li frega el llavi de baix i puja amb un afany golafre. No sap si té por, només li ve al cap que la mare sempre es va negar a portar-lo a aprendre a nedar. Merda.

Farners Casas (17/03/2018)


Diu que torni demà, quina barra! Ara, a sobre, s’ha fotut a ploure. I jo sense paraigua. Esperaré una mica. Quina oficina més rònega! He de sortir d’aquí. Però ara està diluviant! No m’ho puc creure. No suporto la pluja. Avui no havia de ploure. Ho han dit a la radio. Mira la mare m’ha dit que agafés el paraigua, per si de cas, que mai se sap. Ja em ve l’ofec. Hauria d’haver marxat quan plovia poc. Segur que n’hi ha algun per aquí. Ah, sí, mira. Aix uix, és rosa! Això sí que no. Qui té un paraigua rosa? Per qui em prendrien? Segur que n’hi ha algun altre. Sí, allà n’hi ha un parell, i són d’home. Quan marxin aquells, perquè si els agafo i són seus em fotré en un sarau. Merda, són seus. Oh, però, què? No fotis!! Goteres? I quines goteres! M’han deixat ben moll. He de sortir d’aquí. Però a fora és encara pitjor. Miraré per allà. Tothom ha marxat. A ningú més li fa por la pluja?  Eh? Tinc els peus molls. Molls? Però si hi ha dos dits d’aigua! No m’ho puc creure. Com pot entrar tanta aigua? Em fotré en aquell despatx. No pot ser! S’ha trencat la finestra amb el vent i entra l’aigua a dojo. Ja m’arriba als turmells! Fora la corbata! Respira, respira, respira. No! S’ha trencat el sostre i puja l’aigua com si fos una banyera. He de sortir d’aquí com sigui. Si sabés nedar faria com totes aquestes coses, suraria i sortiria. Però m’enfonsaré com un roc. Guaita, increïble, se m’acosta un paraigua. El podria obrir i enfilar-m’hi. Estic salvat! No, no, no! És el paraigua rosa! Això sí que no. És un càstig diví. Adéu, mare, i gràcies per tot.

Anna (17/03/2018)


 
 

Ningú no li havia explicat que en aquell despatx, on a partir d’ara hauria de passar sis hores diàries intentant convèncer per telèfon de les bondats del vi de Matalapera, només hi treballaven dones. Aquella florejada decoració en tons roses i daurats i aquells perfums embafadors d’arreu li feien venir basques.

En tot el matí va aconseguir una única venda.

A l’hora de dinar entre xafarderies, riures i alguna mirada de reüll, totes aquelles dones van treure els "tupers" de les seves bosses.

Ell va decidir anar al bar de la cantonada a fer un entrepà i una canya. Li convenia una cosa més viril. Però en arribar a la porta s’adonà que plovia d’una manera forasenyada. Tornà a dins i a contracor va demanar un paraigua. Una senyora rodona i perfumada li’n acostà un de rosa fúcsia amb topalls daurats. En Marc va fer un gest amb la mà: deixi-ho tant li fa. Abans mort que sortir al carrer amb aquell paraigua! I la seva dignitat de mascle?

En entrar al bar va relliscar amb la catifa, instintivament s’arrapà a la làmpada de peu atrotinada del costat de la porta. Xop com anava, una enrampada li va recórrer el cos de dalt a baix. Va quedar inconscient dels cinc sentits i se li va despertar una altra consciència més nítida que el portà davant les portes del que va pensar que devia ser l’altre barri.

El rebé Sant Pere amb un somriure afable. No el tenia a la llista.

—Vol dir que no s’equivoca?

No va saber què dir.

—Deixi’m mirar… Ah, el paraigua, sí, el paraigua rosa. Dignitat de mascle? Aix aquests homes! No hi ha manera… Miri, doncs, com que encara no li toca, té permís per tornar.

En Marc va respirar alleujat.

—Però esperi —va entrar un moment a dins i en va treure un paraigua rosa amb topalls daurats a les puntes— haurà de tornar amb això, agafi-s’ho com una mena de penitència o cura de prejudicis...

Com? Abans mort que tornar amb aquell paraigua!

—Com vulgui, passi doncs!

I de cop es va trobar en una sala vasta i buida sota una cúpula immensa de tela rosa fúcsia amb topalls daurats. Ni en els seus pitjors somnis hauria pogut imaginar un infern més terrible. Un paraigua rosa per tota l’eternitat

Iceberg (17/03/2018)

Ell, en Pau, acabava la seva jornada laboral i tenia previst arribar d’hora a casa. Va mirar per la finestra amb un gest mecànic i va veure que plovia. Un ensurt, no tenia paraigua.

Va revisar per tota l’oficina i en va trobar un d’un color rosa espectacular. Ferm a la seva promesa de no portar cap objecte d’aquest color, va baixar cap al segon pis. Aquest estava quasi inundat. L’aigua baixava amb força des de la claraboia que s’havia trencat feia uns minuts, assetjada per la força de l’aigua.

Els pisos s’anaven inundant poc a poc però sense descans.

Ara l’aigua ja l’havia mollat completament: el traje, els cabells... Esverat i paupant el què l’envoltava sense massa convicció, es va trobar amb la becària. Aquella noia rossa de llavis carnosos i tant sexi, que tots en el bloc d’oficines en parlaven a totes hores.

Ella portava un paraigües de ratlles de colors que li feien conjunt amb els seus ulls. Això ho va veure, perquè la va mirar i va quedar embadalit, fugint de la tragèdia que es preveia mítica.

Es van agafar tots dos, xapotejant entre l’aigua. Ell, servicial, la va aixoplugar. Baixaven per les escales fent "tentines", insegurs.

De sobte, una riuada i una patinada que en el més pur estil "surfero", els va fer rodolar i rodolar a ells i a l’umbrel·la de ratlles (que semblava tenia vida propia).

La cascada, en acabar la pendent de l’escala, els va portar al vell mig del carrer i de propina dintre la claveguera de les aigües residuals. La seva trobada incipient es va convertir en una unió eterna, doncs d’allà no en van sortir.

L’únic que restava dempeus dret com un roure, com una piragua surcant l’aflüent d’aigua tèrbula que corria al seu aire pel carrer... Era el paraigua rosa.

Versus_perduts (17/03/2018)

 
 

Normalment prenia el bus per anar a la feina però avui, per tal d’intentar arribar a temps a la feina, havia acabat en un taxi. Plovia i quan plovia sempre anaven més plens del compte però no era això el que havia passat. El problema havia estat que, amb tant d’aigua com queia, el bus havia acabat xocant amb un altre cotxe i ara els dos conductors estaven al mig del carrer, cridant com bojos. Que si tu tens la culpa, que si la tens tu, que si estava verd per mi, que si anaves distret... Retrets i més retrets, crits i més crits que no portaven a cap acord. Així que va decidir baixar i prendre un taxi.

Ara, pensant el temps que portava allà esperant-ne un, creia que havia estat una idea molt dolenta però és que quan s’havia adonat que un altre bus venia al rescat dels passatgers, havia intentat tornar-se i només havia aconseguit acabar esquitxat per ell. Allà s’havia quedat, aturat, pensant què nassos fer mentre per fi arribava un taxi, que li va prendre una noia que semblava haver aparegut del no res.

Estava esquitxat pel bus i en remull d’esperar un taxi, recordava el paraigua rosa que havia deixat a casa. La seva dona, que sempre anava a corre-cuita, havia pres el seu paraigua, el negre, el d’home... I ell, en adonar-se que havia d’endur-se aquella andròmina rosa, mida familiar doncs era per una parella, havia decidit que no era tan dramàtic mullar-se una mica fins a la parada del bus.

Ara només podia pensar que era millor sortir al carrer i aixecar algun somriure que arribar a la feina tan remullat com anava. Va girar cua i va tornar a casa. Trucaria a la feina i diria que no es trobava bé. De fet seria veritat, ell estava remullat i el seu orgull estava més que ferit!

XusMas (17/03/2018)

Són les 17.00 en punt. L'hora de plegar. A punt d'agafar l'ascensor, sento el conserge que diu:

Nano, no portes paraigua?

No... li contesto amb cara de sorpresa.

Doncs el necessitaràs perquè cau aigua com en el diluvi universal afegeix ell.

No pot ser, precisament avui que m'espera la nova conquesta d'internet. Per què coi ha de ploure i tant? Torno a l'oficina, desesperat, buscant algun paraigua o que algú em pugui apropar al centre. Però ni rastre d'una cosa ni l'altre. Em noto gotetes de suor. Ara no toca que embrutaré tot el tratge d'Armari nou per l'ocasió. De sobte, m'adono que no és pas suor sinó que són uns petits rierols verticals que van sortint del sostre inesperadament. Entro i surto, despatx per despatx, a la recerca i captura d'algun exemplar extraviat de protector de pluja... I quan ja sento que perdo les esperances i l'amor... de lluny, dins la caixa dels objectes perduts veig un objecte que em resulta familiar. M'atanso amb la il·lusió que la cita encara pot ser possible. I... quan estic davant veig que no és un paraigua qualsevol... és d'un color que em descol·loca. És: Rosa! Com és possible que precisament l'únic exemplar que he localitzat sigui amb aquesta tonalitat? Totalment inacceptable... abans xop que amb paraigua rosa!!

Ammeg (17/03/2018)

 
Back to content | Back to main menu